Pensar en gran sense deixar de ser qui som
El futur de l’associacionisme empresarial passa per la cooperació
En els darrers anys, el sector de l’hostaleria, la restauració i el turisme ha experimentat transformacions d’una intensitat desconeguda fins ara. La digitalització, la sostenibilitat, la manca de professionals, els canvis en els hàbits de consum, la pressió reguladora o la creixent competència entre destinacions obliguen les organitzacions empresarials a replantejar constantment el seu paper i la seva capacitat de resposta.
En aquest context emergeixen dues maneres diferents d’entendre l’associacionisme.
La primera posa l’accent en la singularitat pròpia. Parteix de la convicció que la força de la marca local, la trajectòria històrica o la realitat específica d’un territori són suficients per afrontar els reptes del futur. És una visió legítima, basada en l’orgull de pertinença i en la defensa d’una identitat construïda al llarg dels anys.
La segona entén que la identitat i l’arrelament continuen essent imprescindibles, però que ja no són suficients per si sols. Assumeix que els grans reptes del sector es decideixen sovint lluny de l’àmbit local i que la capacitat d’influència depèn, cada vegada més, de la cooperació, de la construcció d’aliances i de la suma de representativitat.
La qüestió de fons no és si cal preservar la identitat pròpia. Aquesta és una premissa compartida per qualsevol model associatiu madur. El veritable debat és si la identitat s’ha de convertir en una frontera o en un punt de partida.
Les organitzacions que pensen en gran no renuncien a les seves singularitats. Al contrari. Entenen que la millor manera de protegir-les és formar part d’estructures capaces de generar influència, compartir coneixement i construir projectes col·lectius.
Aquest és precisament el sentit del model federatiu.
Una federació no existeix per substituir els seus membres ni per absorbir-los. La seva funció és complementar-los, reforçar-los i oferir-los un espai estable de cooperació. La seva fortalesa no prové de la concentració del poder, sinó de la capacitat d’aglutinar voluntats diverses sota objectius compartits.
Els gremis i associacions són els qui millor coneixen la realitat quotidiana dels seus establiments, les problemàtiques específiques de cada territori i les necessitats concretes dels professionals. Aquesta proximitat constitueix una font de legitimitat insubstituïble.
Però també és cert que les grans decisions que condicionen el futur del sector —fiscalitat, normativa laboral, sostenibilitat, digitalització, infraestructures, promoció turística o regulació europea— difícilment poden ser influïdes des de l’àmbit estrictament local.
És aquí on la dimensió col·lectiva esdevé imprescindible.
Pensar en gran no significa créixer per créixer. Significa entendre que la realitat econòmica actual funciona cada vegada més en xarxa. Les destinacions competeixen, però també cooperen. Les empreses mantenen la seva personalitat pròpia, però comparteixen reptes comuns. Els territoris conserven la seva identitat, però formen part d’ecosistemes més amplis.
Les organitzacions més preparades per afrontar el futur seran probablement aquelles capaces de combinar dues virtuts aparentment contradictòries: mantenir els peus fermament arrelats al territori i, alhora, tenir la mirada posada més enllà del seu horitzó immediat.
Perquè la història, per valuosa que sigui, no garanteix el futur.
La reputació acumulada és un actiu extraordinari, però només continua generant valor quan s’acompanya de capacitat d’adaptació, d’obertura i de voluntat de cooperació.
L’aïllament pot proporcionar una sensació de control. La cooperació, en canvi, genera capacitat de transformació.
Per això, el gran repte de l’associacionisme empresarial contemporani no consisteix a decidir entre identitat o cooperació. El repte és entendre que les dues són complementàries.
La fortalesa d’un territori no es mesura únicament per la seva capacitat de parlar de si mateix, sinó també per la seva voluntat d’escoltar, aprendre i construir projectes compartits amb altres.
En definitiva, les organitzacions que miren només el seu entorn immediat veuen el mirall.
Les que cooperen, sumen i construeixen aliances veuen el mapa.
I en un món cada vegada més interconnectat, el futur acostuma a pertànyer a qui és capaç de llegir el mapa sense deixar de saber d’on ve.