• 30 Agost 2026

Quantes associacions, gremis i organitzacions empresarials representen avui el turisme, l'hostaleria i la restauració a Catalunya? La resposta sembla que hauria de ser senzilla. No ho és.

En el primer article d'aquesta sèrie, De gremis a patronals: per què Catalunya té un mapa associatiu turístic tan complex, publicat el passat diuenge a la web i a Linkedin, vam recórrer la història de l'associacionisme empresarial: dels antics gremis a l'organització corporativa del franquisme, la ruptura de 1977, el reconeixement constitucional de les associacions empresarials i la diferència, sovint mal entesa, entre les entitats inscrites en el règim general d'associacions i les organitzacions empresarials constituïdes en l'àmbit laboral.

Aquell primer article era, en certa manera, un exercici de dret i de memòria institucional. Ara toca baixar al territori.

I quan ho fem apareix una realitat molt més rica —i també més complexa— del que pot semblar des de Barcelona o des dels grans espais institucionals. No és només que hi hagi moltes entitats: és que aquestes entitats es col·loquen en pisos diferents d'una mateixa estructura, i confondre els pisos és, precisament, el primer error que cal evitar.

1. La primera dificultat: què comptem?

Durant les darreres setmanes hem intentat construir un cens de treball de l'associacionisme turístic, hostaler i gastronòmic de Catalunya. No pretén ser un registre oficial ni definitiu. Precisament una de les conclusions del treball és que elaborar-lo exigeix molta més depuració de la que inicialment es podria pensar: cada entitat que s'afegeix al cens obliga a preguntar-se, de nou, què és exactament el que s'està comptant.

A data de la darrera revisió, el 19 d'agost de 2026, hem identificat 209 entitats candidates, distribuïdes territorialment de la manera següent:

Aquesta és la fotografia més àmplia possible: qualsevol organització que, per denominació, activitat declarada o adscripció, sembla vinculada al turisme, l'hostaleria o la restauració. Però si apliquem un criteri més estricte —entitats amb una vinculació clara amb la representació empresarial o professional de l'hostaleria, la restauració, l'allotjament o les activitats turístiques—, el nombre baixa a 152.

Si, en canvi, ampliem el perímetre incorporant associacions mixtes de comerç i turisme, entitats de dinamització amb participació empresarial i altres realitats relacionades directament amb l'activitat turística, arribem a 208 entitats. I encara queden dues capes que deliberadament hem separat del recompte principal: 11 federacions o confederacions i 31 col·lectius gastronòmics i de cuina.

Aquesta diferència entre 209, 208 i 152 no és un error estadístic. És, precisament, una de les conclusions de la investigació. Depenent del criteri que s'utilitzi —denominatiu, funcional o estricte—, Catalunya té entre 152 i 209 organitzacions turístiques. Totes dues xifres són certes; totes dues són parcials. I aquesta ambigüitat, lluny de ser un defecte metodològic, revela alguna cosa estructural: que

l'associacionisme turístic català no té una frontera nítida, sinó un gradient. Hi ha un nucli dur de representació empresarial inequívoca i, al seu voltant, un perímetre ample d'entitats que participen de la vida turística sense exercir-hi, pròpiament, funcions patronals.

2. Comptar noms no és comptar organitzacions

Si féssim una recerca a internet i suméssim qualsevol entitat que incorpori al nom les paraules turisme, hostaleria, restauració, gremi, associació o federació, obtindríem una xifra molt elevada. Però probablement incorrecta.

Per elaborar el cens hem hagut de confrontar diferents fonts: el Registre d'Associacions, el dipòsit d'estatuts d'organitzacions empresarials, el NIF, les webs corporatives, l'activitat pública recent, l'adscripció federativa, l'àmbit territorial i el sector representat. Aquest encreuament, més que un tràmit tècnic, és el que permet distingir qui és qui darrere d'un nom.

I han aparegut situacions molt diverses. Una mateixa organització pot utilitzar diferents denominacions territorials sense que cadascuna tingui personalitat jurídica pròpia.

En el nostre criteri metodològic, per exemple, l'AEHT de Tarragona es computa com una sola organització empresarial, sense multiplicar automàticament les seves denominacions o estructures territorials mentre no s'acrediti l'existència de persones jurídiques diferenciades.

En sentit contrari, FECOTUR Deltebre, malgrat incorporar la paraula  Federació a la denominació, s'ha classificat com una entitat local mixta de comerç, turisme i serveis, i no com una federació empresarial de segon nivell.

Aquesta és, en realitat, la mateixa idea que ja plantejàvem en el primer article a propòsit del règim general d'associacions i les organitzacions empresarials pròpiament dites: la forma jurídica i la denominació social diuen molt poc si no es contrasten amb la funció real que l'entitat exerceix. Un director d'àrea de turisme, un tècnic municipal o un periodista que treballi a partir d'un simple buidatge de noms difícilment podrà evitar aquest parany.

3. Un mapa a quatre veus: la mirada territorial

La distribució per demarcacions no és merament administrativa. Cadascuna respon a una lògica econòmica i geogràfica diferent, i això es tradueix en models associatius distints.

Barcelona: la major densitat i també la major superposició

La demarcació de Barcelona és la que presenta el mapa més dens: 75 entitats candidates, de les quals 57 entren actualment en el criteri estricte. Però parlar simplement de "Barcelona" amaga realitats molt diferents.

A la capital trobem organitzacions clarament sectorials, com el Gremi de Restauració de Barcelona, el Gremi d'Hotels de Barcelona o Apartur, especialitzada en apartaments i habitatges d'ús turístic.

Quan sortim de Barcelona ciutat, però, apareix una estructura molt més territorial. Sitges, Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Terrassa, Mataró i el Maresme, el Vallès Oriental, l'Alt Penedès, l'Anoia, el Berguedà, el Bages, el Moianès, el Baix Llobregat o Osona disposen de gremis i associacions amb àmbits i configuracions molt diferents. El mateix cens mostra simultàniament entitats de restauració, hostaleria, hoteleria, turisme rural, càmpings, empreses turístiques, activitats nàutiques o allotjaments.

Això explica una característica important del model barceloní: hi conviuen l'especialització sectorial de la gran ciutat amb una forta tradició gremial i territorial a les comarques. I aquesta segona realitat sovint queda eclipsada quan parlem del turisme de Catalunya exclusivament des de la realitat de Barcelona ciutat —un biaix de perspectiva que val la pena tenir present cada vegada que una taula sectorial es convoca només amb interlocutors de l'àrea metropolitana.

Girona: un model fortament vertebrat territorialment

Girona presenta una fotografia diferent. El nostre cens identifica 56 entitats candidates i 37 dins del perímetre estricte. Però probablement el més rellevant és l'estructura federativa construïda al territori.

La Federació d'Hostaleria i Turisme de les Comarques de Girona agrupa actualment 13 gremis i associacions i més de 1.700 associats, distribuïts entre Costa Brava, comarques interiors, Pirineu i turisme rural.

El nostre mapa hi identifica, entre altres, estructures d'hostaleria a Lloret de Mar, Alt Empordà, Costa Brava Centre, Tossa de Mar, Girona, Blanes, la Selva, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya, a més de Turisme Rural Girona. A aquesta xarxa territorial se superposen organitzacions sectorials com l'Associació de Càmpings de Girona o ATA, l'associació d'apartaments turístics de Costa Brava i Pirineu de Girona.

Girona mostra així un model particularment consistent: associacions territorials fortes + estructura federativa provincial + organitzacions sectorials especialitzades. I la mateixa Federació gironina en resumeix la lògica: estar federat reforça la interlocució, permet compartir serveis tècnics i professionals i connecta les associacions locals amb estructures patronals d'àmbit superior. És, probablement, el cas del cens que millor il·lustra el que a la secció 5 anomenarem el nivell 2 en estat pur.

Lleida: quan la geografia condiciona l'associacionisme

A Lleida hem identificat 34 entitats candidates, 26 de les quals entren actualment en el criteri estricte. Però el seu mapa té una característica diferencial: aquí el turisme rural, de muntanya, actiu i de natura té molt més pes dins de l'ecosistema associatiu.

Al costat de l'hostaleria tradicional apareixen organitzacions de turisme rural de l'Urgell, la Noguera, la Segarra, l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà o l'Alt Urgell i la Cerdanya; empreses d'esports d'aventura; guies; entitats turístiques de la Vall de Boí, les Valls d'Àneu o el Montsec; iniciatives d'enoturisme i associacions vinculades a territoris de muntanya.

És un bon exemple de com l'estructura productiva i la geografia turística acaben determinant també l'estructura associativa. No tindria sentit esperar que el mapa empresarial del Pallars, l'Aran o l'Alta Ribagorça reproduís el de Barcelona o el de la Costa Daurada.

També aquí conviuen nivells diferents. La Federació d'Hostaleria de Lleida exerceix funcions pròpiament patronals d'àmbit provincial i participa, per exemple, en la negociació col·lectiva: el conveni d'hostaleria de Lleida, vigent fins al 2026, va ser signat per la Federació com a representació empresarial juntament amb UGT i CCOO.

Tarragona: una forta articulació sectorial... i una altra realitat al sud

Tarragona presenta encara un altre model. El cens hi identifica 44 entitats candidates i 32 dins del criteri estricte. A la Costa Daurada destaca una estructura de representació molt sectorialitzada.

La FEHT — Federació Empresarial d'Hostaleria i Turisme de Tarragona— integra les associacions d'hotels, càmpings, apartaments turístics i agències de viatges receptives, així com altres empreses o estructures vinculades a l'activitat turística. La mateixa Federació declara representar més de 700 empreses, més de 160.000 places d'allotjament i aproximadament el 90% de les places turístiques de la província.

Però Tarragona tampoc no és una realitat homogènia. Quan baixem cap a les Terres de l'Ebre, el mapa torna a adquirir una dimensió molt més local i territorial: Amposta, Tortosa, Deltebre, la Ràpita, el Delta, la Terra Alta o altres espais disposen d'associacions i agrupacions vinculades a restauració, hostaleria, turisme, producte o activitats turístiques.

El nostre cens hi recull, entre altres, l'Associació de Restauradors d'Amposta, Plat i Got de Tortosa, FECOTUR Deltebre o Delta Sublim, al costat d'organitzacions de turisme rural, nàutic, enoturisme o ecoturisme.

Una vegada més, el territori modifica el model associatiu. Una única demarcació administrativa —Tarragona— conté, en realitat, dos models associatius pràcticament oposats: un d'alta concentració sectorial a la Costa Daurada i un altre de fragmentació local a les Terres de l'Ebre. Tractar-los com una unitat homogènia, com sol fer-se en molts informes sectorials, amaga més del que explica.

4. Quan el sector travessa les fronteres territorials

Però el turisme no només s'organitza territorialment. Alguns subsectors han optat clarament per una arquitectura vertical i sectorial, que travessa les quatre demarcacions sense dependre'n.

El cas dels apartaments turístics és especialment clar. Federatur agrupa tres associacions territorials: Apartur, a Barcelona; ATA — Associació Turística d'Apartaments, a Girona; i AAT Costa Daurada i Terres de l'Ebre, a Tarragona.

En el nostre cens, aquestes tres entitats es mantenen correctament com a associacions de primer nivell, mentre que Federatur apareix separadament com a federació de segon nivell. Aquesta distinció és fonamental: si suméssim Federatur, Apartur, ATA i AAT com quatre associacions equivalents estaríem barrejant nivells diferents de representació i, de fet, comptant dues vegades les mateixes empreses.

El mateix passa amb la Federació Catalana de Càmpings, amb les estructures vinculades al turisme rural o amb les federacions del sector de la restauració i l'oci com FECASARM i FECALON. El cens identifica actualment tretze federacions o confederacions diferenciades del nivell associatiu de base.

5. Els nivells d'organització: una arquitectura de diversos pisos

Arribats aquí convé aturar-se i ordenar, de manera explícita, alguna cosa que fins ara hem anat mostrant amb exemples però que mereix quedar dita amb claredat: l'associacionisme turístic català no és una llista plana d'entitats, sinó una estructura de nivells. Confondre'ls és, probablement, l'error més freqüent —i el més consequent— quan es parla de representativitat sectorial.

Podem distingir, com a mínim, quatre pisos i una capa paral·lela:

Nivell 1: associacions i gremis de base

És el pis fonamental. Una associació municipal o comarcal pot conèixer millor que ningú els problemes dels seus establiments, relacionar-se diàriament amb els ajuntaments i detectar amb rapidesa les conseqüències d'una ordenança, una taxa, una modificació de mobilitat o una incidència turística. La seva legitimitat és, sobretot, de proximitat.

Nivell 2: les federacions, no simplement "associacions més grans"

Una federació no hauria de substituir necessàriament l'associació local. Compleix una altra funció. Una associació de base difícilment pot disposar per si sola d'equips especialitzats capaços de seguir simultàniament normativa laboral, fiscal, turística, ambiental, sanitària, europea o estatal.

La federació permet agregar capacitat sense eliminar proximitat. Ho explica també la pròpia configuració de la Federació Intercomarcal d'Hostaleria, Restauració i Turisme (FIHRT): la Federació es defineix com una organització construïda a partir de gremis i associacions locals i comarcals, especialment presents a les vegueries de Barcelona, Penedès, Catalunya Central i Terres de l'Ebre.

Nivell 3: la confederació — CONFECAT

La Confederació Empresarial d'Hostaleria i Restauració de Catalunya (CONFECAT) és una entitat que agrupa i representa associacions i federacions d'allotjament turístic i de restauració de Catalunya. Aquí el nivell canvia respecte del que hem vist fins ara: mentre la FIHRT s'articula a partir de gremis i associacions locals i comarcals, CONFECAT agrupa preferentment federacions provincials: en formen part, entre d'altres, la Federació d'Hostaleria de Lleida, la Federació d'Hostaleria i Turisme de les Comarques de Girona i la FEHT de Tarragona, i algun gremi o associació addicional. La FIHRT no n'és membre.

Torna a aparèixer, doncs, la mateixa idea amb què obríem aquest bloc: una mateixa federació provincial pot tenir diverses adscripcions confederatives sense que això dupliqui la seva personalitat jurídica. El que canvia no és l'entitat, sinó el nivell de la xarxa en què s'insereix. Amb CONFECAT, el cens eleva a onze les federacions i confederacions identificades a Catalunya.

La via transversal: quan la veu ve d'una patronal multisectorial

Tot el que hem vist fins aquí parteix d'una mateixa lògica: entitats nascudes específicament del sector turístic, hostaler o gastronòmic, ja siguin territorials, sectorials o federatives. Però hi ha encara una tercera via de representació que cal tenir en compte: la de les patronals multisectorials amb una sectorial de turisme al seu interior.

És el cas de Pimec, la patronal catalana de la petita i mitjana empresa, que no neix del sector turístic sinó de la representació transversal de les pimes, però que hi disposa d'una sectorial pròpia, PIMEC Turisme, que aglutina professionals i associacions d'empresaris d'allotjament, restauració, espais visitables i turisme actiu. Des del març de 2025 la presideix Carlos Rabaneda Caselles, arran de la renovació del Comitè Executiu de PIMEC sota la presidència d'Antoni Cañete.

Una mateixa empresa turística pot estar representada alhora per un gremi local, per una federació provincial —per exemple la FIHRT—, per una confederació com la CONFECAT, i per la sectorial de turisme d'una patronal transversal com PIMEC. Són lògiques diferents, no necessàriament excloents, i per això aquesta via transversal no s'incorpora a les xifres de 209, 208, 152, 11 o 31 amb què hem treballat fins ara: respon a un altre criteri de representativitat, el de l'afiliació individual d'empresa a una patronal multisectorial, no a la personalitat jurídica pròpia d'una entitat específicament turística.

La capa paral·lela: els col·lectius de cuina

I encara queda una realitat que en turisme i restauració té una importància especial: els col·lectius gastronòmics. En el nostre inventari n'hem identificat 31, dels quals un consta actualment en stand-by i dos com a dissolts.

Hi apareixen noms que expliquen molt bé la vinculació entre cuina i territori: Cuina de l'Empordanet, Cuina Volcànica, Cuines de la Vall de Camprodon, Cuina VO, Cuina del Vallès, CUBAT — Cuiners del Baix Llobregat, Osona Cuina, Noguera Cuina, La Xicoia, Fogons de la Vall de Ribes, Girona Bons Fogons, La Cuina del Vent, L'Essència de l'Arròs, Terra i Taula o el Col·lectiu de Cuina de la Ràpita - Delta de l'Ebre, entre altres. Segur que ens en deixem algun tot i voler ser rigorosos.

Però un col·lectiu gastronòmic no és necessàriament una associació empresarial. Pot ser una associació formalment constituïda, però també una marca, una agrupació informal de restaurants, una iniciativa promocional o una estructura vinculada a un gremi. Per això el cens els manté separats i no pressuposa personalitat jurídica pròpia sense verificació registral.

Aquesta distinció no resta valor als col·lectius; al contrari. La seva funció és diferent: crear relat gastronòmic, promocionar producte, generar cooperació entre restaurants, reforçar identitat territorial i convertir la cuina en recurs turístic. Formen part de l'ecosistema, però no necessàriament de la representació patronal —i per això els situem com a capa paral·lela, no com un cinquè nivell jeràrquic.

En conjunt, aquests quatre nivells i la capa paral·lela no s'exclouen entre ells: coexisteixen, sovint sobre les mateixes empreses. Una mateixa cuinera pot pertànyer alhora a un gremi local (nivell 1), estar representada indirectament per una federació provincial (nivell 2) a través del seu gremi, i formar part d'un col·lectiu gastronòmic (capa paral·lela) que no exerceix cap funció patronal. Cap d'aquestes pertinences és incompatible amb les altres; totes hi caben perquè responen a preguntes diferents.

6. Capil·laritat o fragmentació?

Arribats aquí apareix probablement la pregunta més interessant: tenir tantes organitzacions és una fortalesa o una feblesa? La resposta és: pot ser totes dues coses, i depèn en bona mesura de si els nivells que acabem de descriure funcionen de manera coordinada o de manera aïllada.

La capil·laritat aporta proximitat. Permet saber què passa en un municipi, una comarca o un subsector concret. Facilita la interlocució amb les administracions locals. Genera comunitat empresarial. Permet adaptar projectes, formació, promoció i serveis a necessitats reals. I evita que Catalunya sigui analitzada sempre des d'una única realitat turística —la de la gran ciutat o la del gran resort de costa.

Però l'atomització també pot generar problemes:

• Organitzacions amb molt pocs recursos, sostingudes sovint per voluntariat empresarial.
• Duplicitats entre entitats que, sense saber-ho, representen el mateix territori o el mateix subsector.
• Dificultat per disposar d'equips tècnics professionals capaços de seguir normativa complexa i canviant.
• Escassa capacitat per fer seguiment d'una producció normativa cada vegada més densa —laboral, fiscal, turística, ambiental, europea.
• Competència entre entitats que hauria de ser, en canvi, complementarietat.
• Confusió per part de l'Administració sobre qui representa realment el sector en cada taula de diàleg.
• Associacions que continuen existint jurídicament però tenen poca activitat efectiva, cosa que infla artificialment el recompte de "veus" del sector.

Per això capil·laritat i vertebració han d'anar juntes. Una xarxa capil·lar sense vertebració és fràgil: reacciona bé a l'escala local però es dilueix davant de decisions d'àmbit català, estatal o europeu. Una vertebració sense capil·laritat, en canvi, corre el risc contrari: parlar en nom d'un sector sense saber realment què passa a peu de carrer. El repte no és triar entre una cosa i l'altra, sinó fer-les compatibles.

7. Qui representa qui?

La radiografia ens porta finalment a una qüestió més profunda: no totes les organitzacions que existeixen tenen el mateix grau de representativitat. No és el mateix representar 20 establiments d'un municipi que 2.000 empreses d'un territori. Però tampoc és necessàriament menys important.

Una associació local pot tenir una enorme representativitat dins del seu municipi malgrat representar un nombre absolut d'empreses modest. Una organització sectorial pot tenir poca implantació territorial però representar una part molt elevada d'una determinada activitat.

Una federació pot representar indirectament milers d'empreses a través de les associacions que la integren. I una patronal pot acreditar els requisits legals necessaris per participar en negociació col·lectiva o representació institucional —cosa que, com hem vist amb el cas de Lleida, no totes les entitats del cens fan ni pretenen fer.

Per tant, la representativitat no pot reduir-se al nombre de logos, al nombre d'entitats adherides ni a la presència mediàtica. Cal saber:

• quantes empreses hi ha darrere de l'organització;
• quin percentatge del sector representen, en el seu àmbit;
• quin territori cobreixen realment, i no només nominalment;
• quin és el seu àmbit funcional —associatiu, gremial, federatiu o patronal;
• quina activitat mantenen de manera efectiva, més enllà de la seva existència registral, i
• quina legitimació tenen, en definitiva, per parlar en nom d'aquell col·lectiu.

Aquesta és probablement la pregunta que hauríem de començar a fer amb més freqüència quan una administració convoca una "taula representativa del sector". No per posar en dubte la bona fe de qui hi seu, sinó perquè la qualitat d'una política pública turística depèn, en bona mesura, de si els interlocutors triats reflecteixen realment la diversitat de nivells que aquest article ha intentat descriure.

8. Catalunya no té un associacionisme turístic. En té molts.

No existeix un únic model català d'associacionisme turístic. Existeix un model fortament territorial en determinades zones i un model sectorial en d'altres. Federacions que agrupen gremis, federacions que agrupen associacions sectorials, associacions provincials, gremis municipals, organitzacions comarcals, entitats de turisme rural, associacions d'apartaments, hotels, càmpings, restauració, oci, turisme actiu o empreses turístiques, i una extraordinària xarxa de col·lectius gastronòmics que, sense exercir necessàriament representació patronal, contribueixen decisivament a construir identitat turística i gastronòmica.

Podem descriure aquesta realitat com a fragmentació. Però també podem llegir-la d'una altra manera: és el reflex d'un país territorialment divers i d'un sector extraordinàriament heterogeni.

El problema no és necessàriament que existeixin moltes associacions. El problema apareix quan no sabem qui representa què, quan dupliquem estructures sense aportar valor o quan la fragmentació impedeix construir una veu prou forta davant de qui pren les decisions.

Per això la qüestió central no és reduir el nombre d'organitzacions. És aconseguir que aquesta xarxa de nivells funcioni com un sistema, i no com una simple suma de sigles.

Aquest és, probablement, el gran repte de l'associacionisme turístic català dels pròxims anys. I ens porta directament a la tercera i última pregunta d'aquesta sèrie d'articles: existir és suficient per representar?

En el proper article analitzarem què significa realment la representativitat empresarial, qui participa ara en el diàleg social i la negociació col·lectiva, i com s'hauria de mesurar la implantació d'una organització; i donarem la nostra opinió, modesta, sobre quin creiem que ha de ser el model associatiu que necessita el turisme català per afrontar els propers