Diàleg aparent, decisió presa: el Tripartit ignora el sector i castiga el territori amb l'IEET
La Federació Intercomarcal d'Hostaleria, Restauració i Turisme FIHRT representa el teixit empresarial turístic de les vegueries de la Catalunya Central, el Gran Penedès, part de Barcelona (que no Barcelona) i les Terres de l’Ebre. Un territori ampli, profundament divers i amb realitats socioeconòmiques molt diferents, on el turisme no és un fenomen homogeni ni concentrat, sinó una activitat econòmica essencial per a la cohesió territorial, l’ocupació i la supervivència de moltes comarques.
Parlem majoritàriament de pimes i microempreses arrelades al territori, moltes d’elles familiars, que operen en entorns rurals, interiors o de baixa densitat turística, amb una forta dependència del turisme de proximitat, del mercat català i d’una estacionalitat molt marcada. Aquest és el context real que cal tenir present a l’hora d’abordar qualsevol reforma fiscal que afecti el sector.
Antecedents de l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET): evolució, recaptació i desequilibris territorials
L’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) es va crear l’any 2012 en un context excepcional de crisi econòmica i tensió financera de la Generalitat. El sector turístic, tot i manifestar-hi el seu desacord, va acceptar la implantació de l’impost per responsabilitat de país, sota unes condicions molt clares: caràcter extraordinari, finalitat estrictament turística dels recursos recaptats, aplicació modulada per minimitzar l’impacte sobre la demanda i reconeixement de la diversitat territorial del país.
Dotze anys després, l’IEET s’ha consolidat plenament com un impost estructural i ha experimentat increments successius tant en tarifes com en volum de recaptació. Entre 2012 i 2024, la recaptació acumulada de l’IEET supera àmpliament els 675 milions d’euros, sense que aquest creixement hagi anat acompanyat d’una estratègia clara, transparent i territorialment equilibrada d’inversió turística.
Les dades més recents evidencien un fort desequilibri territorial en la recaptació. Només l’any 2024, la ciutat de Barcelona va concentrar aproximadament el 53,7 % del total de l’IEET recaptat a Catalunya, mentre que el conjunt de les comarques de costa van aportar el 39,6 %. En canvi, totes les comarques de l’interior, sumades, amb prou feines van arribar al 4,1 %, i les comarques dels Pirineus al 2,6 % del total.
Aquestes xifres són especialment rellevants si es comparen amb la distribució real de l’activitat turística. Barcelona genera al voltant del 21,4 % de les pernoctacions totals de Catalunya, però concentra més del 40 % de la despesa turística i més de la meitat de la recaptació de l’IEET. En canvi, les comarques d’interior i de muntanya, que depenen en gran mesura del turisme de proximitat i del mercat català, tenen una aportació fiscal molt reduïda però una dependència econòmica molt elevada del sector.
Aquesta concentració de la recaptació no ha anat acompanyada, però, d’un retorn proporcional en forma d’inversions orientades a la millora del producte, la competitivitat o la desestacionalització dels territoris més fràgils. El Fons per al Foment del Turisme, creat precisament per garantir la finalitat turística de l’impost i amb participació del sector privat en la seva governança, ha funcionat de manera irregular, amb manca de transparència, sense un pla estratègic clar i amb una capacitat molt limitada per corregir desequilibris territorials.
La proposta actual impulsada pel PSC, ERC i Comuns suposa un punt d’inflexió especialment preocupant. No només planteja increments significatius de les tarifes de l’IEET, sinó que amplia els recàrrecs municipals i desvincula una part substancial de la recaptació de la seva finalitat turística original, destinant fins al 25 % dels ingressos a polítiques d’habitatge, sense cap estudi que acrediti una relació causal directa entre turisme i crisi habitacional a escala de país.
A més, la generalització dels recàrrecs municipals introdueix un risc evident de competència fiscal interna entre municipis, fragmenta el destí Catalunya i penalitza especialment aquells territoris on el turisme és més estacional, més sensible al preu i majoritàriament de proximitat. Cal recordar que, fora de Barcelona, aproximadament el 85 % de les pernoctacions corresponen a turisme català, és a dir, a famílies del propi país que veurien encarides les seves vacances i escapades sense que això respongui a una pressió turística excessiva.
En aquest context, la FIHRT considera que la proposta del Tripartit no només trenca l’equilibri original amb què es va acceptar l’IEET, sinó que consolida una deriva clarament recaptatòria, centralista i desconnectada de la realitat territorial, amb riscos evidents per a la competitivitat del sector, l’ocupació i la cohesió econòmica del país.
Una proposta improvisada, centralista i amb una lògica estrictament recaptatòria
La proposta d’increment de l’IEET acordada pel PSC, ERC i Comuns respon a una lògica política de curt termini i a una necessitat recaptatòria, no pas a una estratègia turística de país. Tal com ja ha denunciat el conjunt del sector, es tracta d’una mesura improvisada, sense estudis d’impacte rigorosos, sense diàleg previ amb els agents afectats i desvinculada de les realitats territorials.
Des de la FIHRT alertem que aquesta proposta parteix d’una visió excessivament centrada en la realitat de la ciutat de Barcelona i pretén extrapolar-la de manera mecànica a tot el territori català, ignorant deliberadament la diversitat de models turístics, la desigual intensitat de l’activitat i el paper clau que el turisme juga en zones amb risc de despoblament o amb poques alternatives econòmiques.
Desestacionalització: molta retòrica, cap coherència
Fa anys que des de les administracions es parla insistentment de la necessitat de desestacionalitzar el turisme. Tanmateix, l’increment de l’IEET va exactament en la direcció contrària. Penalitza el turisme de proximitat, les escapades de curta durada i el consum fora de temporada alta, que són precisament els instruments més eficaços per allargar l’activitat turística al llarg de l’any.
A les comarques de la Catalunya Central, el Penedès o les Terres de l’Ebre, molts establiments concentren una part molt important de la seva facturació en caps de setmana, ponts i temporades mitjanes. Encarir l’allotjament mitjançant una fiscalitat uniforme desincentiva aquest tipus de demanda i dificulta la viabilitat d’empreses que ja operen amb marges molt ajustats.
No es pot proclamar la desestacionalització com a objectiu estratègic i, alhora, aplicar mesures fiscals que la fan inviable en la pràctica.
Desigualtat i competència territorial: un risc real
La proposta introdueix un doble factor de desigualtat territorial. D’una banda, respecte a comunitats autònomes veïnes que no apliquen cap impost sobre les pernoctacions turístiques, com la Comunitat Valenciana, Aragó o Andalusia. De l’altra, dins del mateix territori català, entre municipis que podran aplicar recàrrecs i d’altres que no.
Aquesta competència fiscal interna fragmenta el destí Catalunya, genera greuges comparatius injustificats i pot provocar un desplaçament de la demanda cap a municipis propers amb menor càrrega fiscal. En territoris on el client és majoritàriament català i molt sensible al preu, aquesta dinàmica pot tenir conseqüències immediates en termes d’ocupació, ingressos i continuïtat empresarial.
Habitatge: una atribució simplista i injusta
La FIHRT rebutja frontalment la vinculació simplista que es fa entre turisme i crisi d’habitatge. No hi ha dades ni estudis que acreditin una relació causal directa i generalitzada entre l’activitat turística i la manca d’habitatge arreu del territori.
La problemàtica de l’habitatge és estructural, complexa i multifactorial, i respon a dècades de manca de polítiques públiques en matèria de sòl, promoció d’habitatge assequible i planificació urbana. Convertir el turisme en boc expiatori és una solució fàcil, però profundament injusta i ineficaç.
A més, generalitzar aquesta relació a comarques interiors, rurals o amb baixa pressió turística és senzillament absurd. En molts municipis de la Catalunya Central o de les Terres de l’Ebre no existeix cap tensió turística sobre el mercat de l’habitatge, però sí una dependència clara del turisme com a motor econòmic.
No tot és Barcelona: crítica a una visió ideològica i uniformitzadora
Resulta especialment preocupant que determinades forces polítiques, amb una representació parlamentària molt concentrada a la ciutat de Barcelona, pretenguin projectar la seva visió ideològica —sovint marcada per una hostilitat sistemàtica cap al turisme— sobre la totalitat del país.
Amb només sis diputats, tots ells escollits a la circumscripció de Barcelona, els Comuns pretenen generalitzar una visió del turisme condicionada per la realitat urbana i massificada de la capital, ignorant deliberadament la singularitat de la resta del territori: el despoblament rural, la dependència econòmica del turisme en moltes comarques i el paper del sector com a eina de cohesió social i territorial.
Aquesta aproximació no només és injusta, sinó també profundament irresponsable des del punt de vista de país.
Conclusions i crida a la responsabilitat
Des de la FIHRT reclamem una política turística basada en el rigor, el diàleg i el respecte a la diversitat territorial. L’IEET no pot continuar evolucionant com un instrument recaptatori desconnectat de la realitat del sector i del territori.
Qualsevol modificació de l’impost hauria d’anar precedida d’estudis d’impacte independents, d’una governança transparent del Fons del Turisme i d’una modulació territorial que tingui en compte la intensitat real de l’activitat turística, l’estacionalitat i el perfil de la demanda.
El que pot tenir sentit en una gran ciutat amb pressió turística constant no pot aplicar-se mecànicament a comarques interiors, rurals o amb una activitat turística limitada. Fer-ho posa en risc empreses, llocs de treball i l’equilibri territorial del país.